«Hem d’arribar a més gent», «sempre arribem als mateixos”, “fem les coses per nosaltres mateixes», o d’altres frases similars. Et sonen? Com a cooperativa de comunicació ens hem trobat amb aquestes reflexions més d’una vegada: l’endogàmia comunicativa. En aquest text fem una reflexió sobre el que significa i com superar-la.
Hi ha diverses explicacions que podem proposar per a l’endogàmia comunicativa de l’economia social i solidària.
L’altredat
Una de les qüestions que ens hem de preguntar és perquè ens distanciem o posem una barrera al públic a qui més volem arribar. Per exemple, des de cooperatives o entitats on les sòcies i les treballadores són majoritàriament blanques sovint diem que volem arribar a persones migrades i racialitzades, i ens queixem perquè no ho aconseguim.
Aquesta és una crítica que s’ha fet dins de l’ESS des d’entitats de persones racialitzades i migrades amb projectes antiracistes. Potser el que hem de fer és pensar a l’inrevés: el nostre discurs i les nostres activitats són blanques? Tenen una mirada que només inclou a persones autòctones? Després de fer aquesta reflexió profunda i meditada podrem tornar a fer-nos la pregunta inicial de perquè no arribem a persones racialitzades o migrades, i veurem que el problema no és la comunicació, sinó la deconstrucció i politització de les cooperatives i entitats ja existents per adoptar l’antiracisme en la teoria i, sobretot, en la pràctica com quelcom intrínsec i primordial.
La comunicació no és ocasional
Una altra raó perquè no arribem al públic a qui volem arribar és que hem d’entendre la comunicació com a procés, hem de tenir una cultura comunicativa.
Si el que fem no arriba a ningú, quin valor té?
La solució no pot ser esporàdica: cal adoptar una cultura comunicativa i integrar aquesta visió dins el procés de treball.
Si entenem la comunicació com un procés podem preveure i gestionar els recursos comunicatius necessaris per a aconseguir els objectius que en cada cas ens hem proposat.
És clau entendre i assumir que no hem de recórrer a la comunicació només quan creiem que la necessitem, sinó que és una part fonamental i inherent de qualsevol entitat. Per poder assolir els objectius que ens proposem en cada situació hem d’entendre la comunicació com quelcom essencial. La comunicació no té un principi ni un final clars; està present en tot moment.
Si inicies un projecte nou: vols que arribi a les persones de sempre?
No hem d’arribar a tothom
A qui ens adrecem realment? Sovint es diu «a tothom», però aquest concepte tan ampli no és real: la societat està formada per una gran diversitat de persones, idees, ideologies i trajectòries de vida. Assumir que tothom és igual distorsiona els nostres objectius comunicatius i afebleix el missatge. Quan identifiquem bé el públic destinatari, podem escollir amb més precisió el tipus de vincle que volem establir: hi ha moments en què volem informar, d’altres educar, i en alguns casos, sacsejar consciències. Aquests són objectius comunicatius diferents, i cada un requereix estratègies específiques que no sempre han de coincidir en una mateixa acció comunicativa. A més, definir a qui ens adrecem ens ajuda a decidir quins públics prioritzem d’acord amb els recursos disponibles.
Sempre estem comunicant
És difícil existir i que ningú ho percebi. La comunicació és un procés constant, no una eina ocasional, i hem d’integrar la comunicació al treball quotidià de les entitats perquè, en la majoria dels casos, la comunicació no s’entén com a un procés, sinó com a moments puntuals.
No podem queixar-nos si preparem una activitat i no hi assisteix ningú si només pengem un post a xarxes socials el dia d’abans i el discurs és «la comunicació no ha funcionat, les xarxes socials no serveixen per a res».
La comunicació és tot un procés que comença des de molt més enrere que la difusió. Requereix objectiu, anàlisi i estratègia des de la seva concepció. Quan no s’inclou la comunicació en el treball creatiu i organitzatiu, i només s’entén com la fi d’una cadena, comencen a sorgir problemes i la comunicació acaba pagant els plats trencats. Però cal una reflexió molt més profunda si es vol arribar a una solució.
Dependre d’altres
Finalment, ara mateix una de les principals causes de l’endogàmia comunicativa són els algoritmes de les xarxes socials. Ens hem venut als seus interessos, i no hem analitzat que el seu funcionament i objectiu ha canviat en la última dècada. Les xarxes socials tradicionals saben què volen mostrar i a qui, i no depèn enterament dels agents comunicadors el nombre de visualitzacions o interaccions que podem obtenir.
Una opció per relacionar-nos virtualment lluny dels algoritmes i macroempreses capitalistes és el Fedivers: una federació descentralitzada de xarxes socials amb software lliure i codi obert.
Cal replantejar-nos on i com volem comunicar-nos, recuperar la sobirania comunicativa, atraure públic a canals privats (blogs, llistes de correu, etc.) i, sobretot, mostrar autenticitat i recuperar els espais presencials. La comunicació no deixa de ser una activitat humana i, com a tal, hem d’humanitzar-la si volem connectar amb altres.
Des de l’ESS tenim l’oportunitat de fer-ho diferent. A La Natural volem fer-ho diferent. Vols fer-ho amb nosaltres?
Fotografia amb llicència CC.
